#14 Catalans vs castellans. Frugalitat vs opulència
Quan les normes les fan els que confonen el sentit comú amb un bolet al·lucinogen...
Bon dia a tots i benvinguts a Incultura General, el newsletter en català per les persones curioses.
M’agradaria començar aquest article amb una preocupació que tinc des de fa temps: com és que moltes de les normes que s’estan tirant a Catalunya són més perjudicials pels nostres interessos que no pas beneficiàries? La classe política no té plans estratègics i s’està mirant més el que diran a Madrid que a Catalunya? S’està deixant de mirar als catalans per posar focus en altres col·lectius? Au, ho deixo com a reflexió, però abans, poso un petit exemple del que ha passat aquesta setmana.
Primer dia després de Sant Joan i ens trobem un radar de tram de 80 km/h des de Castellolí a Collbató (uns 15 km) en un tram d’A-2 de tres carrils.
Un tram on, a partir del túnel del Bruc, és en baixada! Un tram on l’estat de l’asfalt és excel·lent. Un tram on a tota hora, hi circulen camions que hauran de veure com lluiten contra la seva pròpia inèrcia per no fotre’s a sobre els cotxes que circularan a menys de 80 km/h…
Autovia, tres carrils, bon estat de l’asfalt, en baixada, amb camions circulant…còctel perfecte per provocar problemes (en forma d’accident o multes) on no n’hi ha d’haver. I tot gràcies a algún tòtil que no viu el dia a dia i només busca perjudicar als catalans.
Un camioner conegut ja m’ha explicat que en aquests 3 dies, ja ha tingut algún susto… i no pas per ser imprudent. Fer coses fora de la lògica porta conseqüències i aquí molts que decideixen (i tenen un gran sou) no passarien cap test de lògica, psicotècnic, ni d’intel·ligència si els hi fessin.
Au… ja m’he desfogat. Ara parlem d’altres temes més interessants!
La frugalitat dels catalans
L’altre dia escoltava a en Jim Cramer (CNBC) on parlava de frugalitat. La frugalitat, per qui no ho sàpiga, és una virtut consistent a passar amb el que és estrictament necessari, sense abusar dels recursos o fer-ne ostentació.
Cramer deia que el consumidor (americà) actual no està esgotat econòmicament sinò que s’havia tornat més frugal. Després de tant de temps pagant preus elevats, els consumidors estan buscant activament descomptes i evitant els establiments amb preus alts. A més, remarcava que aquesta nova actitud podía ser una oportunitat per als inversors que identifiquin empreses que ofereixen productes a bons preus.
El que deia Cramer no sé si es veritat o no ja que no estic dins del cap del consumidor americà però m’ha fet reflexionar sobre la frugalitat dels catalans i dels castellans. Aquí us deixo les meves reflexions:
La frugalitat dins del ADN català
La frugalitat és una qualitat sovint atribuïda al ADN dels catalans, una característica que ha marcat la nostra manera de viure i entendre el món. Aquest comportament no és fruit de la casualitat, sinó el resultat de diverses influències històriques, culturals i econòmiques que han modelat la societat catalana al llarg dels segles.
Influencia de la història i la geografia
Catalunya ha estat històricament una regió de mercaders i comerciants, amb una economia basada en la petita i mitjana empresa. Les ciutats comercials com Barcelona i Girona van prosperar gràcies al comerç marítim i la manufactura. Aquesta economia requeria una gestió acurada dels recursos i una mentalitat de treball dur i estalvi, qualitats que es van anar inculcant en la població.
A més, la geografia catalana, amb una diversitat de paisatges que inclou muntanyes, planes i una costa rica, ha fomentat una economia diversa però sovint precària. L'agricultura, una part fonamental de l'economia catalana, ha requerit sempre una gestió eficient de recursos com l'aigua i la terra, inculcant una mentalitat d'estalvi i moderació en l'ús dels recursos.
La cultura del treball i l'estalvi
Els catalans hem estat tradicionalment treballadors i emprenedors, amb una forta ètica del treball. Aquestes qualitats han anat de la mà d'una tendència a l'estalvi i a la inversió prudent dels recursos. La dita "val més estalviar que guanyar" reflecteix aquesta mentalitat, on l'administració acurada dels recursos és més valorada que l'obtenció ràpida de riquesa.
La influència de la religió i les tradicions
La religió catòlica, predominant a Catalunya, ha tingut també una influència notable en la frugalitat dels catalans. La moral catòlica tradicional ha promogut valors com la humilitat, l'austeritat i la moderació. Les festivitats i tradicions locals, moltes de les quals tenen arrels religioses, solen destacar la importància de compartir i de no malgastar.
La necessitat de supervivència en èpoques difícils
Al llarg de la història, Catalunya ha patit guerres, conflictes polítics i crisis econòmiques que han reforçat la necessitat d'una gestió acurada dels recursos. Des de la Guerra dels Segadors fins a la Guerra Civil Espanyola, la dictadura franquista o l’actual desinversió que vivim, els catalans hem hagut d'aprendre a fer front a la incertesa i a les dificultats econòmiques. Això ha creat una cultura de la frugalitat, on el malbaratament és vist com un luxe innecessari.
Educació i transmissió de valors
La frugalitat també es transmet a través de l'educació familiar i social. Els pares ensenyen als seus fills la importància de l'estalvi, de no malbaratar el menjar i de ser prudents amb les despeses. Aquestes lliçons es reforcen a l'escola i en la vida comunitària, creant una societat que valora la moderació i la prudència.
La frugalitat en la vida moderna
En l'era moderna, la frugalitat catalana es manifesta en diferents àmbits. Des de l'ús conscient dels recursos naturals fins a la preferència per les empreses locals i sostenibles, els catalans continuen valorant l'eficiència i la moderació. Les iniciatives de reciclatge, les cooperatives de consum i els moviments per la sostenibilitat reflecteixen aquesta continuïtat de valors.
I a Castella, en canvi…
Durant els segles XVI i XVII, Espanya va esdevindre una de les potències mundials gràcies als seus vasts territoris colonials a Amèrica, Àsia i altres parts del món. Castella, com a nucli de l’Imperi Espanyol, va beneficiar-se enormement de la riquesa provinent de les colònies, especialment de l’or i la plata d’Amèrica. Aquesta afluència de riquesa va fomentar una cultura d’opulència i luxe entre la noblesa i la cort castellana, que es va estendre a altres parts de la societat.
A més, l'economia castellana ha estat històricament més agrícola, basada en grans latifundis propietat de terratinents adinerats. Aquesta estructura econòmica ha creat una societat amb una marcada divisió entre rics i pobres, amb els terratinents sovint demostrant la seva riquesa de manera ostentosa.
Influència de l’aristocràcia i la Monarquia
La monarquia espanyola i l’aristocràcia han tingut un paper central en la història de Castella. La noblesa castellana era coneguda per les seves demostracions de riquesa i poder, amb palaus, festes luxoses i un estil de vida extravagant. Aquestes actituds de l’aristocràcia van influir en tota la societat castellana, creant una cultura on l’opulència era valorada.
La cort espanyola, especialment durant els Habsburg i els Borbons, va fomentar una vida de luxe i esplendor. Això va contrastar amb altres regions d’Espanya, com Catalunya, on la influència de la noblesa era menor i la burgesia comercial tenia més pes.
Cultura del "quedar bé"
A Castella, existeix una forta cultura del "quedar bé", que implica mostrar-se generós i hospitalari, a costa de fer grans despeses. Les reunions socials, els àpats, les bodes i les celebracions sovint impliquen un cert grau d’extravagància. Aquesta cultura valoritza la generositat pública i la capacitat de demostrar estatus social a través de les festes.
Aquesta actitud té arrels en la tradició i les normes socials, on tractar bé els convidats i mostrar-se generós es considera un reflex de l’honor i el prestigi personal.
Clima i geografia: condicions cícliques
El clima i la geografia de Castella també han jugat un paper important. Amb hiverns freds i estius calorosos, la regió ha fomentat una economia agrícola cíclica, amb menys enfocament en la gestió constant dels recursos. A diferència de Catalunya, amb la seva diversitat geogràfica i una agricultura intensiva, Castella ha tingut una producció més cíclica que depenia molt de les temporades.
Això ha fet que la societat castellana no hagi desenvolupat la mateixa cultura de l’estalvi i l’eficiència en l’ús dels recursos com a Catalunya.
Desigualtats econòmiques
Les desigualtats econòmiques a Castella han contribuït a la percepció de menor frugalitat. La concentració de riquesa en mans d’uns pocs terratinents i la noblesa ha creat una societat amb una divisió clara entre rics i pobres. Els sectors més adinerats han tendit a demostrar la seva riquesa de manera ostentosa, mentre que els sectors més pobres han hagut de sobreviure amb menys.
Aquesta polarització ha reforçat una cultura on el prestigi i l’estatus social es mostren a través de l’opulència, a diferència de la més equilibrada distribució de la riquesa en regions com Catalunya.
Modernitat i consumisme: influència global
En l’era moderna, la globalització i el consumisme han influït en tota Espanya, però especialment a Castella. Ciutats com Madrid han esdevingut centres de consum, moda i estil de vida cosmopolita, on el consum i l’exhibició de riquesa són comuns. Els mitjans de comunicació i les cultures globals han reforçat la percepció que la despesa és una manera de demostrar èxit i estatus.
Això ha portat a una adopció més gran de la cultura consumista a Castella, contrastant amb el manteniment de valors més frugals i sostenibles en altres regions com Catalunya.
Espero que tingueu un bon cap de setmana i que no us deixeu endur per la ostentació castellana. No perdem l’ADN catalans… reforçem-lo!
No, no som iguals.
Aquest text no pretén demostrar res —perquè ja està dit, escrit i acceptat arreu: la cultura catalana i la castellana no són iguals, perquè som dos països diferents. I els perquès, que són molts, es poden desgranar de moltes maneres, però tenen una mateixa arrel. La història, la geografia, la llengua, el tracte.
M’has fet pensar molt, Fèlix, i començo per la frugalitat. Tot i que moltes de les coses que apuntes després van lligades —i si vols també, segueixen lligades—, aquest punt ja conté en ell mateix una història sencera.
Frugalitat
Catalunya, per la seva posició geogràfica i obertura al mar, sempre ha estat un país d’encreuaments, de pas i d’intercanvi. Això ens ha donat contacte amb Europa, però també ens ha exposat a abusos.
Catalunya ha estat sempre el passadís cap a Europa. Però, sovint, se l’ha fet servir com una estora molt maltractada.
Per posició geogràfica, érem la porta d’entrada i sortida cap al continent. Això volia dir que, encara que no estiguéssim en guerra, sempre en pagàvem el preu. Ens tocava mantenir exèrcits, acollir tropes, veure passar batalles, aguantar imposicions. I per això, Catalunya va aprendre a estalviar. No per convicció ni per orgull —sinó per supervivència.
La frugalitat catalana no és pobresa. És memòria. És previsió. És haver après a viure amb poc, perquè no ens en deixaven gaire. Si avui som diferents, no és una qüestió d’actitud. És una herència. I potser ha arribat l’hora de deixar de justificar-nos per ser com som.
Durant segles, Catalunya va pagar guerres que no eren seves. L’exèrcit castellà hi entrava no per defensar, sinó per utilitzar el pas i les excel·lències geogràfiques de Catalunya. I malgrat que La Constitució Catalana establia que només es podia exigir aigua, vinagre i sal, la realitat era una altra: s’enduien el blat, els bous, les vaques... I si podien, i encara que no poguessin, també les dones.
Aquest país va aprendre a viure amb poc, a parlar poc i a desconfiar molt. No perquè fos tancat, ben al contrari, sinó perquè massa sovint, obrir la porta significava perdre-ho tot.
El primer gran gest de rebel·lió col·lectiva, però, va arribar amb el sindicat remença, nascut del patiment i l’opressió dels pagesos contra els mals usos feudals. Va ser la primera vegada que un col·lectiu organitzat aixecava la veu per defensar la seva dignitat, llibertat i manera de viure. Un sindicat inèdit a tota Europa, un precedent insòlit de dignitat col·lectiva. Aquesta aliança pagesa no va ser un esclat puntual: formava part d’una manera d’entendre el món.
Aquest no és un relat. És un record. O més aviat, una herència: la d’un país acostumat a rebre molt —en el sentit de pals— i a donar molt també. Aquesta és la història de la frugalitat catalana, explicada no des del tòpic, sinó des del perquè.
Ens podríem estendre molt més, però ja estaríem fent un article i no una rèplica. Gràcies, Fèlix, per compartir-ho i fer-nos pensar una mica més.
Ui dóna per mil articles aquesta visió…. Podríem desglossar punt per punt tot el que ja has apuntat. I que la història parli.